Maria Canelles
(Barcelona 1988)

SENSE TITOL

Les cartes encara estaven damunt de la taula. K en va poder veure almenys dues tacades de sang però va suposar que n’hi havia d’haver moltes més sota el cos d’11. Va ser una deducció inconscient i del tot banal. Quan es va adonar de la bestiesa que havia pensat es va espantar. Què importava ara quantes cartes havien quedat plenes de sang? K va deixar caure el ganivet i va girar cua. Va travessar el vestíbul completament buit i va deixar enrera la reixa rovellada. Va córrer carretera enllà. Ja no plovia i el sol començava a sortir.

Per més que corregués la imatge de l’11 jugant al solitari d’esquena a ell se li apareixia insistent. Cada cop avançava més de pressa sense saber on anava. Corria pel mig de la carretera solitària i plorava i suava. Sovint feia tentines i algun cop semblava que anés a entrebancar-se. Encara anava begut. Però la imatge d’aquell home serè jugant a cartes se li apareixia tan lúcida, tan clara, que li semblava ben bé que encara estigués palplantat amb al ganivet a la mà. Sí, havia matat l’11, però també havia matat Q.

Havia compartit els darrers tres mesos amb el Senyor Q i ara ell era el responsable de la seva mort. Tot plegat semblava ara molt estrany. Ja res existia. Ni el senyor Q ni l’11. Què li quedava ara? No res, només córrer. Córrer sense sentit, lluny, carretera enllà. Tot plegat havia sigut com una partida amb un gran farol. Però en aquesta darrera partida no hi havia hagut guanyadors. Tots havien perdut.

La seva vida havia estat orientada a un sol objectiu: venjar la mort del pare. Algú, segurament una dona mig enamorada, li havia dit que era molt romàntic invertir-ho tot en trobar l’home que havia matat el seu pare. Ell no ho trobava romàntic ni valent, simplement sabia que era el seu deure. Li calia trobar l’11, responsable d’haver matat el seu pare davant d’ell quan tan sols tenia deu anys una nit de dissabte després d’una timba plena de trampes. I ara, trenta anys més tard, ho havia aconseguit. Què li quedava, doncs? Córrer.

Més d’una vegada s’havia plantejar si realment li calia portar fins a l’extrem aquella promesa que s’havia fet quan tan sols era una criatura. L’últim cop que s’ho havia preguntat més seriosament feia tan sols uns dies. I la culpa era del Senyor Q.

Quan el va conèixer feia només una setmana que era a l’habitació del motel. Un metge li va dir que per refer-se de la pulmonia li calien uns mesos de repòs. Ell va escollir aquell motel de carretera perquè era solitari i lluny de tot i de tothom. Quan hi va arribar només hi havia dos clients fixes: una prostituta vella i un recent divorciat que bevia. La resta eren clients d’un sola nit, com a molt, d’un parell. La majoria eren homes de negocis que es portaven alguna noia per passar la nit. Va trobar que era el lloc ideal per recuperar-se de la pulmonia. No li calia parlar amb ningú, ni donar cap mena d’explicació. Dormia, feia solitaris i, quan el divorciat no anava massa borratxo, feien alguna partida de pòquer. Així es van escolar els primers dies amb total tranquil·litat. Llavors va arribar el Senyor Q.

Va aparèixer un vespre que plovia molt. Portava una bossa de mà i un vestit de diumenge vell i rònec que li donava un aire d’antiquat i una mica ridícul. Anava completament xop. Al vestíbul, que també feia de sala d’estar, hi havia silenci; la prostituta vella fumava a la barra del bar, un home ben vestit llegia al diari, al seu costat, una jove amb el pit enfonsat i les cames una mica tortes es llimava les ungles, i el divorciat i K acabaven de començar una partida. El Senyor Q va interrompre la rutina d’aquell vespre amb algun comentari enginyós sobre la pluja. Ningú va riure. Es va inscriure per dues nits sense parar de xerrar. Després va pujar a l’habitació a canviar-se. Ben sopat, va asseure’s a un dels sillons bruts del mateix vestíbul-sala d’estar i es va encendre un cigar. Llavors, va començar a explicar històries i anècdotes. La primera que es va acostar va ser la jove del pit enfonsat i les cames tortes i al cap d’uns pocs minuts, tothom estava pendent de les històries del Senyor Q. K no es va moure de lloc però va deixar el solitari a mitges.    

Ara, a K, totes aquelles imatge se li apareixien com si fos el thriller d’una pel·lícula. Li semblaven llunyanes i borroses però a la vegada, li eren estranyament familiars. Ell corria carretera enllà i li semblava que per més a avancés, els darrers tres mesos l’atrapaven i se li tiraven a sobre. 

El Senyor Q va allargar la seva estada una setmana. I Quan es va acabar aquesta, va anunciar que pensava quedar-se un parell de mesos que es van convertir en tres. Els clients de l’hotel van anar canviant; l’home ben vestit i la jove del pit enfonsat i les cames tortes es van quedar tan sols un parell de nits però van ser substituïts per altres homes elegants i altres joves de cares cansades. El divorciat va marxar al cap de deu dies quan el va venir a buscar una germana de cabells tenyits. La prostituta vella semblava que formés part del mobiliari del motel, sempre en silenci, fumant en algun racó. K no va trobar a faltar el divorciat perquè va descobrir amb el Senyor Q un company de joc i de conversa molt més valuós. Q era un bon jugador i K sempre admirava els bons jugadors. El Senyor Q jugava amb tranquil·litat, com si ho hagués fet tota la vida i quasi sempre guanyava. Per molt que K s’hi fixés, no aconseguia entendre com podia estar parlant sense parar i a la vegada, jugant al pòquer amb tanta pulcritud. Mai es van jugar una gran quantitat de diners, les cartes eren una manera com una altra de matar el temps.

K mai havia sigut un home de moltes paraules i Q en tenia massa per dir. Cap dels dos li feia nosa l’altre. Encara que K es va mostrar distant els primers dies de conèixe’l, Q va aconseguir acostar-se a ell. Es va mostrar a tothora un company servicial i alegre. A K el divertien les històries d’aquell bon home. Havia sigut comercial i venia productes estranys de poble en poble i sempre tenia aventures per explicar. Sovint eren històries que acabaven amb baralles de carrer o amb nits en alguna cel·la d’algun poble de mala mort. El Senyor Q havia explicat pràcticament tota la seva vida a K. Tenia dues filles ja casades la relació amb les quals era tensa i complicada, segons ell, influenciada per les històries que la seva ex-dona els havia explicat sobre ell. Les anava a veure de tan en tan i els portava algun regal pels néts. Totes aquestes històries les escoltava K pacient i a mesura que passaven els dies es sentia més a prop d’aquell home simpàtic. A poc a poc, van substituir les partides de ben sopat per llargues passejades al voltant del motel quan no plovia. Es fumaven cigars i es deixaven endur per l’olor de la carretera solitària.

Tan sols una vegada a la vida K recordava haver-se obert i sincerat del tot amb una persona. Era una noia de cames llargues que havia conegut a un bar i ell era molt jove. Després de conviure uns mesos, ella se’n havia anat amb un home casat. K, que havia donat tot el seu interior aquella noia de cames llargues, s’havia sentit tan abandonat i tan buit per dins que s’havia promès no mostrar-se realment com era mai més a ningú. Però aquelles nits serenes al voltant del motel el convidaven a parlar d’ell. D’alguna manera era conscient que el Senyor Q mai el trairia, era tan absurd pensar-ho com arribar a la conclusió que un germà gran podia enganyar a un germà petit. K es sentia a recer. 

Enmig de la carretera K ara plorava. Plorava recordant les passejades de després de sopar amb el Senyor Q. Però no era plors nostàlgics, eren plors de ràbia i de menyspreu. Com havia pogut creure’s tantes mentides? Com havia pogut ser enganyat tan vilment? Mentre corria carretera enllà i el dia anava traient el cap amb massa rapidesa, sentia unes ganes terribles de tirar el temps enrere i tornar a un vespre d’aquells per poder fugir en aquell moment de l’engany.

Va ser llavors, un vespre de conversa distesa, que K es va plantejar si calia seguir endavant amb la venjança. En aquell motel distant li semblava quasi absurd haver de matar un home desconegut perquè s’ho havia promès de petit. Però trobant absurd això, trobava també totalment inútil tota la seva vida. Era com si havent conegut al Senyor Q hagués aprés que hi havia altres vides interessants que li haurien agradat de poder viure. No li hauria fet absolutament res ser ell mateix el Senyor Q, anar venent productes estrambòtics de poble en poble, ser un home cordial i conegut, fins i tot, escampar dues filles pel món que d’alguna manera portessin alguna cosa seva. Davant d’aquesta manera de viure, el seu dia a dia que el portava al deliri buscant un home que ara creia quasi inexistent es convertia en una absurditat immensa.

Una nit, K li va comentar que es sentia desorientat. Que havia encarat la seva vida en funció de la recerca de l’assassí del seu pare i ara notava que aquell fet no era pas tan important com sempre havia cregut. El Senyor Q va escoltar-lo en silenci i contràriament al que esperava K, no va fer cap comentari. L’endemà va dir que no es trobava bé i no es va moure de l’habitació. K no es va molestar a buscar cap explicació a aquesta reacció.

Des de la carretera, mentre corria, se li escapava una rialla cínica. Era curiós com havia arribat a malinterpretar tot el que havia fet el Senyor Q. Ara lligava caps massa ràpid i això el feien meravellar-se de la seva ingenuïtat. Ja no corria tan ràpid perquè les cames no el seguien i perquè perdia energies intentant reproduir aquella última conversa estranya. Recordar-la li produïa una sensació tan contradictòria que el feia plorar i riure a la vegada. Si algú l’hagués vist hauria pensat que estava completament boig.

El Senyor Q havia baixat a dinar després de dos dies de no sortir de la seva habitació. Portava bosses sota els ulls i no anava afaitat. K es va sorprendre però es va mantenir discret. Després de la migdiada, el Senyor Q es va asseure al seu costat a un dels sillons bruts del vestíbul-sala d’estar. A part d’ells dos només hi havia la prostituta vella que fumava tranquil·lament a una taula. A fora tornava a ploure molt. El Senyor Q va començar a parlar amb veu baixa. Parlava ràpid, escopint les paraules una darrera de l’altra. En comptes de fer servir el to de veu cordial, alegre i sonor de sempre, ara parlava a batzegades, fluix i imitant els sons d’una serp. K va escoltar-lo durant unes dues hores. El Senyor Q li va dir que es sentia en deute amb ell. K havia sigut sincer i ell l’havia enganyat. No es deia Senyor Q, no havia fet mai de comerciant i ni molt menys tenia dues filles. Si que era cert que més d’una vegada havia passat la nit a la presó. Es deia 11 i era un jugador de pòquer. Tota la vida l’havia passat jugant a cartes i fent trampes. Més d’un cop havia estat descobert i denunciat però normalment, quan el descobrien, l’apallissaven. Més d’una vegada havia estat a punt de perdre la vida a causa de les pallisses. Havia començat a jugar de molt jove i s’havia vist involucrat en moltes baralles. Era per això que sovint, quan havia aconseguit alguns diners, passava temporades a hotels barats fent veure que era una altra persona. Havia interpretat personatges de tot tipus: mafiosos retirats, estrangers excèntrics, vidus reprimits, perdedors solitaris...Però el personatge que s’estimava més era aquell Senyor Q simpàtic i amable que havia tingut una vida agitada i plena d’històries per explicar. Era el que interpretava més sovint perquè li permetia sempre fer anar la imaginació. Era feliç quan era el Senyor Q. Quan va acabar de dir això, es va aixecar sense esperar cap resposta i va marxar escales amunt, cap a la seva habitació. K continuava assegut i la prostituta vella encara fumava i semblava que no s’havia adonat de res del que havia dit l’antic Senyor Q.

La resta de coses van passar massa ràpid. K va beure durant moltes hores i ara, en aquella cursa folla estava massa desorientat per adonar-se dels detalls d’aquella nit. No es va plantejar el perquè 11 jugava a un solitari a les cinc de la matinada. No es va plantejar com havia aparegut aquell ganivet de caça al costat de la tauleta de nit. Tampoc es va plantejar el perquè l’11 no havia sentit que algú se li acostava per darrera completament ebri. Trigaria un cert temps a comprendre que l’11 ho havia disposat tot perquè K acabés la feina que havia de fer. De moment, encara corria carretera enllà.

Maria Canelles
Juny 2006